Tenen el pecíol curt, i poden abraçar la tija, però no són decurrents. El pecíol és blanc i carnós i és comestible, com els cards (Cynara cardunculus). Més amunt són cada cop menors. El nervi central és força gruixut, i els laterals tenen ramificació pinnada. Les fulles basals són les més desenvolupades en la planta adulta i tenen 4-6 parells de lòbuls amb 3-4 ondulacions plegades cadascun, i els marges són espinulosos amb espinetes de fins a 15 mm, groguenques, insidiosament punxents. El dors de la fulla té les taques blanquinoses irregulars que la tradició ha volgut relacionar amb la llet vessada per la Mare de Déu. Hi ha mutants amb fulles del tot verdes, però a l’hivern pateixen més el fred que les variegades. La cara adaxial de la fulla és glabra o coberta (al principi) per un indument de tricomes blanquinosos, tricomes teranyinosos fins, i tricomes pluricel·lulars més curts sobre el nervi principal. La cara adaxial és d’un color més esblanqueït, essent- hi el nervi principal molt prominent, amb indument similar al de la cara de sobre i més o menys abundant. Les fulles caulinars pràcticament són sèssils i més auriculades i amplexicaules. Les del cim pràcticament són triangulars pinnatífides, però fortament espinoses. Capítols (cards) terminals amb peduncle blanquinós de fins a 15-23 cm. Involucre de 26-35 ×25-40 mm, ovoide, truncat a la base o una mica deprimit, cobert pel toment teranyinós més o menys abundant; netament ultrapassat per les flors. Bràctees de l'involucre en 5-7 rengles. Les exteriors són menors que les del mig; i aquestes majors que les més interiors. Les interiors i les del mig tenen la base oval-oblonga, verdosa al principi, llevat de als marges, recoberts de l’indument teranyinós. S’eixamplen a la punta sota la punxa i fan 15-50 mm. Als costats tenen 3-10 espines laterals. La punxa apical pot faltar en alguna bràctea de les exteriors. És groga, de fins a 11 mm. Les bràctees més interiors fan 24-34 mm, i són més o menys estretament lanceolades. Són verdoses, llevat de al voraviu hialí, i inermes. Corol·la de 30-37 mm de color rosat―hi ha mutants amb flors blanques―, glabra, amb el tub de 20-27 mm, filiforme, blanquinós a la base. Limbe de la corol·la de 8-10 mm de color rosat intens, amb 5 lòbuls de 5.5-8 mm, linears, essent un més llarg que les altres dues parelles. Anteres de 7-8 mm, de color violaci, amb apèndixs curtíssims (0.2 mm). Estil d’un rosat blanquinós, amb rames de color porpra. Aquenis de 6-7 × 3-3.5 mm, oblong-ovoides, de secció el·líptica, de color castany més o menys fosc, amb algunes taques negroses disperses; truncats a la base, i amb una vora apical marcada. Nectari de 0.5-1.32 mm amb 5 lòbuls. Vil·là exterior amb 4-5 rengles de setes de 15-20 m escabrides, inserides en una anella en forma de faldilla molt curta. Vil·là interior amb cilis de 0.5-1 mm al marge de la faldilleta. Aspergillus iizukae és un dels molts fongs endofítics del card marià —vegi’s annex al final—, però té la particularitat que produeix silibines i iso-silibina A quan està en contacte amb la fulla.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Es fa en terres remenades amb sòl profund nitrificat amb saó de la conca mediterrània i SW d’Àsia. Introduïda a molts altres països. A Catalunya manca a les zones altes (per sobre els 1400 m snm) de muntanya pirinenca o prepirinenca.

ESPÈCIES SIMILARS

A Navarra i a Múrcia hi ha un card del mateix gènere: Silybum eburneum. Es diferencia per tenir les bràctees involucrals més externes amb una base oval, dentada, espinosa, no subulada, i una punta molt llarga i esmolada; i el limbe de la corol·la de 5-7 mm (enlloc de 8-10); i el vil·là exterior de 19-27 mm (enlloc de 15-20); i les fulles superiors acaben amb un lòbul estret, no lobulat, i molt allargat (fins a 7 cm, enlloc de fins a 5). Es pot hibridar amb Silybum marianum. El card emblemàtic d’Escòcia segurament no era aquest sinó Onopordum aacanthium.

HISTÒRIA

DIOSCÒRIDES (segle I) avisava que el suc de la rel és vomitiu, però que les fulles són un bon comestible ben bullides afegint-hi unes miques d’oli i de sal, com a verdura (sense les punxes!). Abans de relacionar-se aquesta planta amb la verge Maria, els clàssics ja la relacionaven amb Venus. Però per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) «Our Lady’s thistle» és una planta de Júpiter. És bo contra la febre, fins i tot la de la pesta i per llevar les obstruccions al fetge i la melsa. És a dir, contra la icterícia. Provoca l’orina, trenca i expulsa els càlculs i és bo contra la hidropesia. Va bé contra els dolors als costats. Contra les alteracions del cor i la inflamació al fetge cal aplicar una esponja o compreses embegudes amb l’hidrolat de la planta. Per ajudar a renovar la sang a la primavera no hi ha com menjar les fulles havent-ne retallat sobre tot els marges carregats de punxes.

LITERATURA I ESOTERISME

La llegenda que relaciona la Verge Maria amb la planta té unes quantes versions. El cas és que la llet brotà dels seus pits i tacà les fulles. Quan s’adonà que els policies d’Herodes la perseguien i eren a punt d'encalçar-los ella volgué amagar en fill dins el cardassar i es va punxar al començar a fer-ho. De les punxades en sorgí la llet que tacà les fulles de la planta que sempre més va quedar gravada en totes elles. ObéelquevapassarésqueeNenesva punxar i perquè els policies no el sentissin plorar, la Mare li va donar el pit, i unes gotes es varen desviar cap a les fulles de la planta. El card és l’emblema nacional d’Escòcia. La llegenda explica que un dels invasors que encerclaven els campament escocès al punxar-se amb els cards cridà, i això va alertar els escocesos que defensaven el campament i va facilitar la victòria de MALCOLM I el segle X sobre els normands.

PREPARATS

  • Comprimits (<2 g/dia)
  • Decocció dels cards triturats: una cullerada sopera/dia, bullint-ho en aigua 5 minuts — Extracte fluid (<90 gotes/dia: millor contra hepatitis + EF groseller)
  • Extracte sec (< 0.6g/dia). En nens petits menors de 5 anys 5 mg/Kg/dia.
  • Fitoliposomes amb silibinina. Per actuar inhinint lp’entrada dels virus de l’hepattis C a les cèl·lules del fetge.
  • Fulles tendres, ben desprovistes de les punxetes perifèriques que cal llevar amb l’ajuda d’estisores i amb guants (i repassar-ho dues vegades). Es posen a bullir una hora en aigua, sal i oli i es mengen com a verdura.
  • Hepeel (homeopatia contra malalties greus del fetge, a base de Chelidonium + Carduus marianus + Veratrum + Colocynthis + Lycopodium + Nux moschata + China
  • Hidrolat o destil·lat aquòs: contra càlculs urinaris o biliars (una cullerada 3 vegades al dia)
  • Legalon ©. Medicament belga a base de silimarina 150 mg per càpsula. Comercialitzat també a Espanya per Alcalà Pharma s.l /Meda Pharma s.l.
  • Llet bullida amb els cards dins.
  • Llavors triturades i sofregides 10 g / dia
  • Mantega amb silibina. Es produeix a Rússia.
  • Mató preparat amb la maceració en poca aigua de les flors com a coagulant de la llet (no homogeneitzada)
  • Meglumina + silibinina: per a prendre per boca contra càncer de pulmó (de no-cèl·lula petita) metastàsic, però també en injeccions.
  • Natursilum: extracte de les llavors per millor l’implant dental.
  • Oli de les llavors: una culleradeta de postres/dia. Contra arterisoclerosis.
  • Pa amb llavors de card marià. S’elabora a Rússia.
  • Pecíols (de les fulles grans): pelats i bullits 1 hora: fins i tot més deliciosos que els cards similars a carxofes (Cynara cardunculus).
  • Pols de llavors o llavors senceras (per a empassar mastegant-ho amb oli): una culleradeta/dia
  • Silimarina (“sylimarin”). Hom calcula que de silimarina se’n venen unes 20 tones (20,000 Kg) cada any. Les dosi diàries recomanades solen ser una mica inferiors a 600 mg. Però en cas d’enverinament per Amanita phalloides, caldria injectar-la en vena a raó de 20-50 mg/Kg 3 cops al dia.
  • Silitidil (extracte). Es dona per boca (p.o.) entre 20 i 200 mg/Kg de massa corporal per incrementar la producció de llet. Probablement involucra els receptors D2 de dopamina.
  • Tintura: 300 gotes/dia o 3-6 mL × 3 cops al dia.

USOS MEDICINALS

  • abscessos
  • Alzheimer
  • anèmia de plaquetes LLA
  • amenorrea
  • angiocolitis
  • atrèsia biliar infantil
  • ascites
  • asma
  • ateroesclerosis
  • bronquitis
  • càlculs urinaris i biliars
  • càncer de boca, bufeta de l’orina, còlon,laringe, mama, ovari, pròstata, pulmó (p.p. silimarina), ronyó
  • cardiomiopaties
  • cirrosis
  • cirrosis biliar primària en adults FUL UE UI
  • cistitis
  • colangitis esclerosant
  • colèstasis
  • colesterol elevat
  • còlics
  • contaminació atmosfèrica
  • convalescència després d’infart de miocardi
  • cremades
  • depressió amb estrès
  • dermatitis per radioteràpia
  • diabetis tipus II
  • dispèpsia
  • envelliment prematur
  • enverinament per bolets
  • Escherichia coli
  • esplenomegàlia
  • esteatosis hepàtica
  • fartusseres
  • febre
  • fogots de la menopausa
  • gota
  • Helicobacter pylori
  • hemocromatosis
  • hemorràgies
  • hemorràgies esofàgiques per mal funcionament del fetge
  • hepatitis A, B, C
  • hepatitis auto-immune
  • hepatitis crònica agressiva LLA
  • hepatitis crònica passiva
  • hipotensió
  • icterícia
  • impotència sexual
  • indigestió
  • infeccions
  • isquèmia per fred
  • leucorrea
  • llet escassa (+ fosfatidil-serina)
  • mareig al viatjar
  • menorràgia
  • metritis
  • migranya
  • nefropatia diabètica
  • neuràlgia del trigemin
  • osteoporosis
  • Parkinson
  • penellons
  • psoriasis UI
  • radioteràpia (lesions) UI
  • resistència a la insulina
  • síndrome de Gilbert
  • síndrome de Reye
  • síndrome metabòlic X
  • sorreta a la bufeta del fel
  • Staphylococcus aureus
  • suprarenals poc actives
  • tos
  • transaminases elevades
  • trastorn obsessiu-compulsiu
  • tumors
  • úlceres als turmells
  • varius

VETERINÀRIA

  • aliment per a ocells: llavors per a canaris, galls d’Indi
  • drenador hepàtic general per als animals: llavors (milloren el fetge intoxicat per micotoxines, però no acaben de revertir la beta-oxidació lipídica)
  • cavalls: la silimarina els prevé la laminitis i de malalties del fetge i en general els millora els paràmetres sanguinis malgrat l’exercici intens i els disminueix la inflamació general.
  • carpes (Cyprinus carpio): la silimarina els ajuda a desintoxiar-se de la deltametrina.
  • coloms: la silimarina a 10 mg/Kg redueix una mica la LDH, la ALT i la CPK després de l’exposició a aflatoxina B1. Segurament l’argila ho reduiria més.
  • fulles: milloren la muda de les plomes dels ocells.
  • Gallines ponedores: als pollets els millora la resistència al fred 100-200 mg/Kg de silimarina. La silibina les protegeix de l’efecte hepatotòxic del lasalocid (un coccidiostàtic) i (+ vitamina E) de l’ocratoxina-A o de l’aflatoxina B1. El card marià els millora la immunitat innata.
  • Els gossos intoxicats amb l’alga lacustre Microcystis aeruginosa, que al nedar ingereixen, s’intoxiqeun fatalment (per fallada hepoàtica) a menys que se’ls administri silimarina + transfusió amb plasma i sang + vitamina K + complex de vitamines B + SAMe. La silimarina també els ajuda a desintoxicar els ronyons de la gentamicina (amb la vitamina E). La dehidro-silibinina A (amb amfoterecina B) els lliura de la leishmaniasis (promastigots).
  • En guatlles japoneses (Coturnix japonica) les llavors de card marià els ajuden a desintoxicar-se del Cadmi. Els símptomes de la intoxicació són: fetge hemorràgic, testicles molt reduïts no funcionals, i pèrdua de massa corporal.
  • En Mastomys natalensis la silimarina protegeix el fetge de l’efecte del Plasmodiun berghei.
  • En ovelles la silimarina les protegiex de la malatia del fetge intoxicativa produïda per les larves del símfid Arge pullata. I millor encara és el tractament combinat amb pencicil·lina + glucosa + silimarina.
  • En tilàpia (Oreochromis niloticus) del Nil la silimarina protegeix conta infeccions per Streptococcus agalactiae.
  • En vaques la silimarina a 400 mg/Kg/dia augmenta la producció de llet.

POSSIBLE TOXICITAT

Les punxes, si s’ingereixen, poden perforar els budells i provocar-hi gangrena, peritonitis i altres complicacions. Les llavors poden fer pujar massa la pressió als ja de per si hipertensos. No convenen tampoc als qui es mediquin contra el Parkinson. Les fulles contenen força nitrats, i el bestiar que en mengi massa pot agafar una anèmia per excés de nitrits (que es formen a l’aparell digestiu). Pel mateix motiu no és aconsellable que els nens de menys de 2 anys en mengin, perquè podrien partir metahemoglobinèmia. S’han descrit casos d’intoxicació amb símptomes com ara nàusees, urticària, mal de cap, mareig i diarrea, ofec o asma. Sempre es pot esperar algun cas de hipersensibilitat individual, i aleshores no cal insistir més, que hi ha moltes altres plantes pel fetge. Es va donar un cas greu d’al·lèrgia creuada amb la fruita dels kiwis. Tampoc és aconsellable prendre’en si hi ha anteriorment proves d’al·lèrgia a altres compostes. Alguns creuen que hi pot haver Alternaria i Fusarium als cards que contrarrestin els efectes beneficiosos de la planta degut a les micotoxines com ara alternariol-metil-èter; alternariol; beauvericina; deoxi-nivalenol; eniantina A, A1, B, B1; toxina HT-2; toxina T-2; tentoxina; zearalenona. En tot cas cal vigilar que els card no estiguin contaminats per fongs degut a un ml secatge. També caldria esbrinar si el sòl en que han crescut les plantes està o no carregat de metalls tòxics com el Cadmi, ja que le planta tendeix a acumular-ne. Grans dosi de silimarina (200 mg/Kg/dia) provoquen en fetus de ratolins anomalies com ara resosrció, retard del creixement, anomalies en extremitats, columna vertebral i carni. Per això cal ser prudent i restrignir les dosi a dones embarassades a les mínimes (200 mg/ persona/dia). Quan hi ha càncer de fetge en mascles el card marià pot empitjorar-lo si a més a més s’està bevent alcohol. Podria disminuir l’efecte de la yohimbina i de la fentolamina; i augmentar l’efecte del dextrametorfà, del nifedipí i dels antigoagulants per via oral en general. El tumors de mama dependents d’estrogen cal tenir precaució ja que en algun model amb rates Sprague-Dawley la silimarina accelera la carcinogènesis en tumors MMTV-neu/HER-2 transgènics. La silimarina al 0.3% a la dieta fa que s’incrementin els nivells de silibinina, però no fa pas que es redueixin els tumors, sinó que els fa augmentar una mica. De tota manera la toxicitat de la planta, com sempre, pot derivar de la contaminació amb pesticides o amb fongs productors de micotoxines, o pot derivar d’una contaminacio bacteriana nociva.

EFECTES FISIOLÒGICS

En algunes publicacions es repeteix una frase que ve a dir que no hi ha estudis científics seriosos que corroborin l’ús tradicional de la planta contra malalties del fetge. Per altra banda, jo puc corroborar que l’estudi que vàrem dur a terme a l’Hospital Clínic de Barcelona amb pastilles de l’extracte de la planta va concloure que no hi havia cap efecte significatiu. El que no es va posar a les conclusions és que els malalts que en teoria havien de prendre la pastilla no la van prendre perquè va córrer la veu que allò era un experiment i que les càpsules aquelles de color vermell fosc eren tòxiques. En canvi, a molts altres països s’han fet un munt d’estudis (més de 800) aportant coneixement científic que dona la raó al coneixement tradicional. Les autoritats sanitàries europees reconeixen almenys que el card marià és adient per tractar problemes digestius, intoxicació, danys al fetge de l’alcoholisme i hepatomegàlia.

CONEIXEMENT TRADICIONAL

Segons la teoria dels elements i la de la signatura, com que la base de les tiges és negra i les fulles tenen gust àcid i salat (com correspon a l'element aigua), la planta ajudarà el ronyó i el fetge. I com que les fulles són crasses i plenes de punxes, i els cards són de color verd clar i això correspon a l'element fusta, la planta ajudarà el fetge i el cor. La teoria de la signatura interpreta les punxes i el dolor que causen com un senyal que la planta ajudarà precisament a treure els dolors punxents. El card marià és la planta reina de fetge, i només cal escoltar amb quina devoció el demanen als herbolaris els malalts del fetge. Les fulles es mengen bullides (fins a una hora), com si fossin bledes. Cal llevar- ne prèviament les punxes de la perifèria, amb unes tisores i a consciència; millor repassa-ho dues vegades que només fer-ho una. Les punxades per manipular la fulla poden ser molt dolorosos. Tradicionalment, s'han menjat les fulles per prevenir el càncer o aturar el seu desenvolupament. Els cards, contenint flors i llavors, es venen triturats, per fer barreges d'herbes. Altres prefereixen usar les llavors, que es venen senceres o en pols. En alguns països com Alemanya, pot comprar-se l'oli d'aquestes llavors també, molt eficaç per corregir l'arterioesclerosi. Les llavors són capaços de desintoxicar el fetge de dissolvents orgànics o de bolets verinosos. S'utilitzen contra cirrosis hepàtica, especialment en la alcohòlica, i contra les hepatitis, i per corregir l'anèmia concomitant a leucèmies i càncers, i per prevenir el càncer de fetge. Tenen un efecte hipertensor útil en anèmies amb hipotensió i arrítmia paradoxal (el cor s'atura a l'estar plens d'aire els pulmons), en l'hipotiroïdisme, o en hipotensions no degudes a fallada greu del cor. És de les plantes més útils per desintoxicar el nostre organisme dels tòxics que contaminen l'aire de les ciutats. Es prenen les llavors senceres o en pols, mastegades, amb oli. La planta, tradicionalment, s'ha administrat per sentir-se millor, activar el fetge i la melsa, depurar l'organisme, relaxar espasmes, espessir la sang (activar formació de plaquetes), activar l'estómac, regular la circulació abdominal, regenerar els teixits, estimular els vasos sanguinis perifèrics i el cor (especialment les llavors). Les fulles, tradicionalment, s'han recomanat per corregir les irregularitats del funcionament de la matriu, la inflamació de la melsa, el restrenyiment, la malària, l'escassetat de llet en mares i les varius esofàgiques degudes a cirrosi de fetge, així com per prevenir el càncer o reduir tumors. El meu tumor de tiroide creixia d'una manera aterridora. Vaig parlar amb l’herbolari JOSEP FERRAN COMAS per acordar quan de temps havien de bullir les fulles. Una hora. M'ho vaig prendre (amb brou) i en poques hores el tumor s'havia reduït a la quarta part i ja no feia mal. Els cards, la flor és comestible també, es bullen un parell de minuts en aigua. Aquesta tisana, tradicionalment, s'empra per corregir l'anorèxia, la sorra a la vesícula biliar, l'asma, la cirrosi hepàtica, dermatosi, diabetis, disenteries, dispèpsies, dolors de costat, dolors interns, greix al fetge, febre, gota, hemorràgies, hemorroides, hepatitis, hipocondries, icterícia, leucèmia, lipotímies, migranyes, irritació del fetge, paludisme, pulmons, melsa; urticàries, varius, vertígens. Per altra banda, i seguint les conclusions científiques ara s'usen preparats de Card Marià fins i tot per desintoxicar-se de l'efecte nociu de viure o treballar moltes hores dins grans edificis.

CONEIXEMENT CIENTÍFIC

La silibina inhibeix la blastogènesis induïda per lectines (com la del poke= Phytolacca americana) mitjançant un mecanisme de quelació a nivell de la membrana. La silibina per via oral té afinitat pel fetge (9), els pulmons (4), l’estómac (120), el pàncrees (6), la pròstata (2) i la pell (1) [els valors entre parèntesi són els màxims mitjans, expressats en micrograms de silibina per gram de teixit, en ratolins als quals s'ha alimentat mitja hora abans amb 50 mg/Kg de silibina]. La silibina té un efecte sobre la glutatió-transferasa i la quinona-reductasa del fetge, pulmó, estómac, pell, i intestí prim.

La silimarina no millora l'analítica que ha empitjorat la tacrina en els tractaments contra l'Alzheimer, però sí que té un efecte beneficiós en els intestins, on alleuja els trastorns provocats per la tacrina. Ajuda així mateix, en general, i en el fetge, a inhibir la isquèmia, a eliminar millor la radioactivitat (d'origen extern, és clar), evitant la fibrosis i activant la immunitat. En tractaments amb ciclosporina A (després de trasplantaments de fetge), la silimarina no ha pogut corregir el descens de filtrat/funció renal, però sí que ha fet augmentar el citocrom P450 en hepatòcits i evitat la peroxidació lipídica (malondialdehid o MDA). La silimarina redueix la toxicitat de medicaments de quimioteràpia contra tumors (cisplatí, doxorubicina, isofosfamida). I també la dels psicofàrmacs sobre el fetge. Evita així mateix l'acumulació de Ferro combinat amb proteïna amb malonaldehid quan hi ha sobredosis d'aquest metall, en els hepatòcits a prop de les arterioles hepàtiques, mitjançant un procés antioxidant. Evita els efectes nocius de la intoxicació per Cadmi o per Tali. El Cadmi fa baixar la FA (fosfatasa alcalina) i la bomba de Na / K-ATPasa, així com el nivell de GSH, i fa pujar la GGTP i el MDA. La silimarina redueix els efectes secundaris adversos de la quimioteràpia amb 5- fluorouracil, cisplatí, metotrexat, paclitaxel. O dels hipocolesterolemiants clofibrat, lovastatina, pravastatina. O dels medicaments psiquiàtrics haloperidol i tacrina. O els d’altres medicaments com ara acetaminofèn (=paracetamol), ciclosporina, metronidazol, òxid de Nitrogen (NO).

El card marià potencia l’acció del PPARgamma (activador i proliferador de peroxisomes gamma). El PPARgamma, s’expressa sobretot als adipòcits, musculatura esquelètica, fetge, endotelis vasculars i macròfags. Als adipòcits estimula la diferenciació i proliferació, augmenta l’ús de la glucosa, afavoreix l’acció metabòlica de la insulina, incrementa la producció d’adiponectina i abaixa la 11-beta-hidroxiesteroide- deshidrogenasa. A la musculatura esquelètica augmenta l’ús de la glucosa i el catabolisme dels àcids grassos. Al fetge millora el metabolisme de la glucosa i dels àcids grassos. Als endotelis vasculars té un efecte antiinflamatori. Per altra banda el PPARgamma hi redueix la producció de proteïna C reactiva, de TNFalfa, IL-6 i molècules d’adhesió vascular. La silibinina suprimeix la fosforilació de l’Akt Ser473 induïda pel palmitat i estimulada per la insulina. La silibinina reverteix l’efecte del palmitat de frenar la fosforilació del Tyr632 estimulada per la insulina al substrat receptor de la insulina IRS-1, i d’augmentar la fosforilació d’IRS-1 Ser307. La silibinina frena la fosforilació del JNK i de la kinasa beta del NF-kappaB (IKKbeta), que el palmitat incrementa als miotubs C2C12 en condicions d’inflamació. Per altra banda, la fosforilació del PKC-thita no és alterada per la silibinina. En resum, la silibinina prevé la inhibició de la via IRS-1/PI3K/Akt, (insulin-receptor-substrate-1/phosphatidylinositol-3-kinase/prtoein kinase B), millorant la resistència a la insulina induïda pel palmitat als miotubs C2C12.

Els flavolignans que composen la silimarina inhibeixen amb una Ic50 de 1-13 microM la proteïna-tirosina-fosfatsa B1, i per tant van bé per a regular la diabetis, l’obesitat i el càncer. La silibinina estimula la diferenciació de les cèl·lules mare embrionàries en cèl·lules de l’endoteli vascular, i ho fa per la via STAT3/PI3-K/AK&T/NO. La silibinina fa que s’incrementin els punts de ramificació vascular amb reacció CD-31 positiva embrionaris cultivats a partir de cèl·lules mare. I això és concomitant amb un increment de l’expressió proteica de la cadherina vascular, VEGFR-2, HIF-1alfa, eNOS, STAT3 fosforilat, PI3-K i Akt. Els flavolignans no derivats de la taxifolina poden tenir més activitat fisiològica que els derivats de la taxifolina. La hidnocarpina, la hidnocarpina-D, el pseudotsuganol, la hidnowightina, la neohidnocarpina, la palstatina, les salcolines A i B, l'anastatina A i la B, la sinaïticina, la siliamandina i la silandrina també tenen efecte antihepatotòxic, antioxidant carronyaire de radicals lliures, antiinflamatori, antiproliferatiu, anticancerós, sinergista de la quimioteràpia, anti-melanogènic, antibacterià (MRSA), vasorelaxant, antiagregant plaquetari i hipolipidemiant. La silibinina B inhibeix el metabolisme de la warfarina mediat pel citocrom P45 2C9. La iso-silibinina inhibeix el citocrom P450 2C8. La marianina i els marianòsid A i B de la planta inhibeixen la quimotripsina.

La silibinina regula la fissió mitocondrial. Promou la proliferació facilitant la transició G1/S mitjançant l’activació de la Drp1 (dynamin-related protein-1). Aquesta fa de mitjancera en la fissió mitocondrial a les cèl·lules normals del fetge, cor i ronyó. La silibinia fa que augmenti la massa de les mitocòndries, el nombre de còpies de l’ADNmt, la producció d’ATP, el potencial de membrana mitocondrial i les ROS en les cèl·lules normals. Tals són els suposats beneficis de la silimarina, que a Moscou es va fer un assaig amb el pa. Les persones que menjaven pa amb farina de llavors de Card Marià van demostrar tenir una immunitat millorada, més capacitat de treball, i una actitud i activitat vital millor. La silimarina purificada injectada inhibeix la replicació del HIV-1 en cèl·lules TZM-bl, PBMCs i CEM, in vitro. Aquesta silimarina redueix força la proliferació de limfòcits CD19+, CD4+, CD8+; i això resulta en una davallada del nombre de T CD4+ que expressin els HIV-1 coreceptors CXCR4 i CCR5. Aquesa silimarina bloqueja la inducció dels marcadors CD38, HLA-DR, Ki67, CCR5 a les cèl·lules T CD4+. Hi atenua les funcions cel·lulars involucrades en l’activació dels limfòcits T, i en la proliferació i en la infecció per HIV-1. En resum, la silimarina té efecte citoprotector, suprimeix la infecció pel virus de la sida i la inflamació, i això és important en individus afectats pel HIV-1 només, o també a més a més pel HVC. La silibina, i encara més la semisintètica 23-(S)-2-amino-3-fenil-propanoïl-silibina, inhibexien la formació de l’ heterotrímer Atg12-Atg5/Atg16, i eleva l’autofàgia induïda per l’influenzavirus A. També inhibeixen l’estrès oxidatiu, i les vies MAPK i IKK, i els gens autofàgics Atg7 i Atg3. El derivat semisintètic de silibina redueix molt la replicació de l’influenzavirus A.

CÀNCER

La silibina inhibeix el desenvolupament de les tumoracions en càncer de coll de matriu, pròstata i mama (en humans); tant a nivell de la viabilitat cel·lular, com del creixement cel·lular, com de la replicació de l'ADN. La silibinina indueix la generació de ROS en cèl·lules de càncer de mama MCF-7 a les quals produeix apoptosi per la via mitocondrial. Hi estan implicades les cadenes respiratòries I, II i III. La SOD exògena estimula l'apoptosis induïda per la silibinina. La silimarina almenys in vitro inhibeix la proliferació cel·lular al càncer de pulmó humà, adenocarcinoma Anip973, i hi indueix l’apoptosis per la via mitocondrial dependent de les caspases. En càncer de mama MCF-7 la silibinina prevé l’expressió de MMP-9 ïnduïda per TPA (12- O-tetradecanoïl-forbol-13-acetat) i la secreció de VEGF i ho fa per la inactivació de la via Raf/MEK/ERK. En cèl·lules de càncer de mama MCF7, la silibinina indueix l’autofàgia per la via de la disfunció mitocondrial dependent de les ROS i de la pèrdua d’ATP que implica al BNIP3. La silibinina fa que comenci la conversió de la cadena lleugera LC3-I a LC3-II, i promou la potenciació de la formació Atg12-Atg5, incrementa l’expressió de la Beclina-1, i minva el nivell de Bcl-2. Amb la generació de ROS cau el potencial de membrana mitocondrial, i s’abaixa molt la presència d’ATP (excepte quan hi ha present vitamina C o N-acetil-cisteïna). La silibinina estimula l’expressió de BNIP3 (Bcl2 adenoviruis E1B interacting protein-3), de la família Bcl-2 pro-mort. El complex silibina/fosfatidil-colina frena l’expressió del gen HER-2/neu de càncer de mama i hi procura l’apoptosis per la via mediada pel p53 en tumors de mama SKBR3. La silibinina suprimeix l’expressió del CD44 induïda pel lligant de l’EGFR a les cèl·lules de càncer de mama. El CD44 es un receptor trans-membrana del hialuronà i està implicat en la capacitat invasora dels tumors i en la metàstasis. La seva expressió és un molt mal senyal. Els nivells de l’ARNm del CD44 i de la seva expressió proteínica són molt incrementats pel EGF i pel TGF-alfa a les cèl·lules de càncer de mama SKBR3 i BT474. En canvi, l’expressió del CD44 induïda pel lligant de l’EGFR és reduïda pels inhibidors de l’EGFR. La silibinina redueix l’expressió de la MMP-9 i del CD44 induïda pel lligant de l’EGFR. La silibinina suprimeix la fosforilació de l’EGFR induïda pel EGF; i també suprimeix la ERK1/2, un senyal de la via següent a l’EGFR. La silibinina prevé, doncs, la via de senyals de l’EGFR, i per tant pot inhibir la metàstasis del càncer de mama. A les cèl·lules HeLa la silibinina hi indueix la generació de ROS i RNS, i hi provoca apoptosis i autofàgia. Per altra banda la silibinina atenua l’efecte apoptòtic del nitroprusiur sòdic, tot i generant ROS en feocromocitoma PC12 (de rata). La silibinina no redueix la citotoxicitat del NO. I la silibinina no abaixa el nivell de GSH en cèl·lules A431 sinó que més aviat l’apuja. El nivell de NO s’apuja també gràcies a la silibinina a les cèl·lules A431 de carcinoma epidermoide. La davallada del GSH pel p53 fa que augmenti la citotxicitat del NO a les cèl·lules HeLa, gràcies a la silibinina. La silimarina pot suprimir la proliferació d’un ventall de tumors gràcies a aturar el cicle cel·lular en ells a G1/S. O a induir els inhibidors de la kinasa dependents de la ciclina (p15, p21, p27). O a frenar les productes dels gens anti-apoptòtics (Bcl-2, Bcl-xL), inhibir les kinases de supervivència cel·lular (AKT, PKC, MAPK), inhibir els factors de transcripció inflamatoris (NF-kappaB), frenar els productes dels gens involucrats en la proliferació tumoral (ciclina D1, EGFR, COX-2, TGF-beta, IGF-IR), o en la capacitat d’invasió (MMP-9) o en l’angiogènsesis (VEGF) o en la metàstasis (molècules d’ashesió). Els efectes antiinflamatoris de la silimarina són mediats per la suspensió dels productes genètics del NF-kappaB, com ara COX-2, LOX, iNOS, TNF, IL-1. La silimarina també té un efecte quimioprotector front als UVs, al DMBA (7,12-dimetil-benz(a)antracè), PMA (forbol-12-miristat-13-acetat). I també pot sensibilitzar les cèl·lules tumorals respecte als agents quimioterapèutics i fer-ho mitjançant la frenada de la proteïna MDR (multi-drug- resistance). La silimarina es queda lligada als receptors d’estrogen o d’androgen, i frena el PSA. La silibinina suprimeix l’expressió de la MMP-9 induïda per PMA (phorbol-myristate- acetate) i ho fa bloquejant l’activació de l’ AP-1 per la via MAPK a les cèl·lules MCF-7 de càncer de mama. Per tant pot ser un bon remei contra la metàstasis del càncer de mama. La silibinina inhibeix la migració i la capacitat d’adhesió de les cèl·lules de càncer de mama molt metastàtic MDA-MB-231, i ho fa a través de la modulació de la beta-1 integrina, i la frenada de Cdc42, Raf-1 i D4GDI. Amb 100 microM de silibinina n’hi ha prou per reduir a la meitat el nombre de cèl·lules MDA-MB-231 o MCF-7 al cap de 72 hores. La silibinina hi estimula l’osca a la transferasa deoxi-nucelotidil terminal dUTP, l’etiquetage de les cèl·lules positives, i la PARP (poly-ADP-ribose-polymerase), tant en monocapa com en cultius esferoides. La silibinina inhibeix les activitats del receptor de tirosina-kinases i la via de senyals que segueix (EGFR, IGF-1R) en moltes variants de tumors. La silimarina sembla suprimir tant la capacitat de lligar-se amb l'ADN com l'expressió del factor de transcripció nuclear NF-kappaB, relacionat amb gens implicats en les respostes inflamatòries, de desprotecció cel·lular i carcinogènesi, molt actives en les fases agudes de les hepatitis. Quan l'expressió està activada per peròxid d'Hidrogen, la silimarina no pot fer res en contra, com quan està activada pel TNF-alfa. Però sí quan està activada per àcid okadaic (tòxic d'algunes esponges marines). Per altra banda la silimarina pot inhibir l'activació de kinases terminals induïdes per TNF, així com reduir la peroxidació de lípids, i inhibir l'activació de les caspases, ajudant en tots aquests sentits a lluitar contra els tumors cancerosos, i prevenint la destrucció de hepatòcits sans. La silibinina indueix l’aturada del cicle cel·lular en G2/M i ho fa activant la fissió mitocondrial depenent del Drp1 (dynamin-related protein-1) a les cèl·lules de càncer de coll de matriu. La silibinina abaixa el contingut en ATP, e potencial de la membrana mitocondrial i el nombre de còpies de l’ADNmt. Indueix també la fragmentació mitocondrial i redueix la formació de túbuls. La inhibició sobre les cèl·lules HeLa també té lloc in vivo. La silibinina pot inhibir la pSTAT3 en models preclínics de càncer. La phospho signal transducer and activator of transcription 3 (=pSTAT3) està molt incrementada en càncer molt malignes de mama, còlon, pròstata i pulmó (de no cèl·lula petita). La iso-silibina B i la A suprimeixen la secreció de PSA per part de les cèl·lules prostàtiques LNCaP dependents d’andrògens. La silibinina per altra banda suprimeix l’activitat del gen promotor de la topoisomerasa II-alfa a les cèl·lules DU145, si bé la iso- silibina B és el més efectiu entre els flavolignans de les llavors de card marià. En conclusió, els extractes enriquits amb iso-silibina B serien els més eficaços contra el càncer de pròstata PC3, DU145, o LNCaP. A les cèl·lules DU145 la silibinina inhibeix l’activació del Stat3 i activa les caspases i l’apoptosis. La silimarina inhibeix l’acció cancerígena sobre la pròstata per part del 2,3-dimetil-4- amino-bifenil. També frena el receptor d’androgen, el EGFR i la via del NF-kappa-B. I hi indueix l'aturada del cicle cel·lular. La silibinina frena el factor de transcripció Ets derivat de l’epiteli prostàtic (PDEF) a les cèl·lules LNCaP de càncer de pròstata. L’efecte antiproliferatiu de la silibinina es palesa per la frenada de la 5-alfa-dihidro-testosterona basal, o l’estimulada per PDEF, i per la frenada del PSA. La silimarina indueix la degradació del proteasoma de la ciclina D1 i ho fa mitjançant la fosforilació de la treonina-286 mediada pel NF-kappaB. En càncer colorectal la silimarina afecta la via Wnt. La silimarina suprimeix l’activitat de transcripció de la beta-catenina/TTCF, fa abaixar per tant el nivell proteic intracel·lular de la beta-catenina però no el seu ARNm. La silimarina incrementa la fosforilació de la beta-catenina La silimarina fa abaixar l’expressió del TCF4 i apujar la de l’Axina, tant a nivell proteic com genètic. Per tant, la frenada de la beta-catenina i del TCF4 ha de resultar en una inhibició de la via Wnt, en càncer colorectal humà. La silimarina a dosis de 80 microM pot induir un efecte citostàtic sobre les cèl·lules TW01 (de càncer de nasofaringe). I ho fa per l’efecte antioxidant potent, incrementant la SOD-1, la CAT, i la GPX. Pere tant, estaria contraindicada en aquest cas aplicar-la. Però la silibinina estabilitzada (eudragit) és eficaç contra el càncer de boca KB almenys en fases inicials. La silibina és capaç de reduir la metàstasis al cervell a partir del càncer de pulmó. A silimarina inhibeix a les cèl·lules K562 de leucèmia humana la telomerasa i el creixement cel·lular, a la vegada que hi provoca apoptosis. La silimarina inhibeix l’increment del nombre de mastòcits al fetge i hi frena l’expressió de la MMP-2 i de la MMP-9 que un agent carcinogènic com la N-nitroso.dietil-amina indueix. La silimarina ja a 100 ppm inhibeix en rates F344 la carcinogènesis que l’azoxi-metà produiria sobre el còlon (adenocarcinoma). A 500 ppm incrementa molt el nombre de cèl·lules apoptòtiques de l’adenocarcinoma de còlon, mentre que a la mucosa fa abaixar l’activitat de la beta-glucuronidasa, i els nivells de PGE2 i de poliamida. Les alteracions histològiques del càncer de còlon provocat per azoximetà són en bona part corregides per silibinina (300 mg/Kg/dia/7 setmanes). L’apoptosis que provoca va lligada a una frenada del Bcl-2 i una potenciació del Bax a nivell genètic i proteic. També queda reduïda l’expressió genètica de IL-1beta, TNF-alfa, i MMP-7. La silibinina fa que s’activi la via de senyals per a l’apoptosis i l’autofàgia a l’adenocarcinoma de còlon (i recte) humà SW480, i a les cèl·lules SW620 que en deriven per metàstasis. La silibinina estimula l’expressió proteica i genètica dels receptors de mort DR4/DR5 del TRAIL. També activa les caspases 8 i 10 involucrades en l’apoptosis extrínsica. La proteïna Bid està fragementada a les SW480, i això indica un creuement de la via intrínseca amb la extrínseca. L’apoptosis es palesa pel trencament del potencial de membrana mitocondrial, l’alliberament de citocrom C al citosol, i l’activació de la caspasa-9. A la vegada, la silibinina desencadena autofàgia. Sembla ser que la silibinina fa que les cèl·lules SW480 i SW620 iniciïn una resposta a la seva acció desencadenant d’autofàgia i de seguida activa les vies apoptòtiques intrínseca i extrínseca per acabar de ramatar-les. A les cèl·lules de càncer colorectal humà HCT116, la silimarina indueix la degradació del proteasoma de la ciclina D1, i ho fa per la via de la fosforilació de la seva treonina-286. El tractament amb silimarina suprimeix la proliferació cel·lular a les cèl·lules HCT116 (i a les SW480) i fa minvar l’acumulació exògena de la ciclina D1. Però la silimarina no canvia el nivell d’ARNm de la ciclina D1 però la vida mitja de la ciclina D1 minva força amb el tractament de silimarina. La silimarina incrementa la fosforilació de la ciclina D1 al punt de la treonina-286. Si es substitueix en aquest punt la treonina per alanina, l’efecte s’atenua molt. La frenada de la ciclina D1 resulta de la degradació del proteasoma a través de la fosforilació del punt treonina-286 i amb l’ajuda del NF-kappaB. La silibina, i més encara la dehidro-silibina, inhibeixen la captació de glucosa, tant la basal com la insulino-dependent, en adipòcits 3T3-L1. I això sense afectar la traslocació insulino-dependent de la GLT4 a la membrana citoplasmàtica, ni a l’activitat de la hexokinasa. La silibina i la dehidro-silibina han d’afectar el transport de glucosa a través de la membrana citoplasmàtica. Així, la privació de glucosa a les cèl·lules ofereix una explicació més per als efectes anticancerigens de la silibina. La silibinina té activitat antiproliferativa sobre les cèl·lules HT-29 de càncer de còlon adenomatós. La silibinina inhibeix l’expressió del HIF-1-alfa (hypoxia-inducible factor-1-alpha) a través de la supressió de translació proteica en càncer de pròstata PC-3, o LNCaP. La silibina inhibeix la síntesis de novo de proteïna HIF-1-alfa. Això és concomitant amb la reducció de la formació del complex elF4F i la inducció de la fosforilació del factor d’iniciació de la translació 2-alfa (elF-2alpha). La silibina suprimeix la proliferació cel·lular i indueix l’apoptosis en les cèl·lules del mieloma múltiple U266, i ho fa per la via de sanyals PI3K/Akt/mTOR. La silibinina pot frenar l’avenç del cancer de pell de cèl·lula esquamosa provocat per 7,12-dimetil-benz(a)antracè o per 12-O-tetradecanoïl-forbol-13-acetat. L’apotosis és concomitant amb un increment de la peroxidació lipídica al final i després de 10 setmanes de tractament. S’eleven els nivells de guanina i es suprimeixen els de taurina i glucosa. La silibinina actua contra el càncer de laringe de cèl·lula esquamosa amb cèl·lules Hep-2. Hi redueix la viabilitat cel·lular i hi provoca apoptosis (amb sinergia amb el triòxid d’Arsènic). La N-acetil-cisteïna anul·la l’efecte citotòxic de la silibinina, que es basa sobre tot en la creació de ROS. La silibinina trenca el potencial de membrana mitocondrial en aquestes cèl·lules i hi indueiix l’activació de la caspasa-3. També hi fa minvar l‘expressió de la survivina. La silibina (combinada amb àcid 5-amino-levulínic) millora la resposta a la teràpia fotodinàmica contra el càncer de bufeta de l’orina MB49.


Per llegir molt més sobre el card marià, descarrega't el document