FRASE D’EN SANTI JÀVEGA

"El nostre país desprèn un perfum peculiar, mescla afortunada de multitud d’espècies vegetals: de l’aroma gairebé clandestina de les violes en ple hivern, a l’esclat de la farigola; de l’olor dolça i suau de l’arç blanc, a la frescor exultant de la tarongina, el poliol i les mentes; de les flaires d’orenga, sajolida i fonoll, que conviden a cuinar, a la de l’espígol damunt la pell i la sàlvia, que des del seu gris blavós aboca tot l’any l’essència d’una terra que s’arriba a enyorar.”

(Santi Jàvega, l’Herbolari de Sau).

FRASE DE SARA MÈNDEZ

"La importància de la cultura remeiera, tan arrelada a la nostra contrada, queda palesa al Jardí de Plantes Medicinals de Gombrèn. El goig de poder contemplar tot un reguitzell de plantes medicinals formant un jardí, és un plaer extaordinari. El contrast d'olors, de colors, de vida, intensifica aquesta sensació; i el saber que darrera de cada planta hi batega una història, en fa del jardí un lloc realment interessant. Apropa't a conèixer la màgia d'un jardí que, any rere any, reneix amb força per poder ésser admirat." ;

(Sara Mendez, herbolària de Ribes)

Mitologia i plantes

A càrrec de Lluís Borrell

MILFULLES

Achillea millefolium L.

Família: Asteràcies

MITOLOGIA

Plini el vell (segle I), explica que Aquil·les, l’heroi mitològic grec, va fer-ne ús (barrejant la planta amb l’òxid de la seva llança) per a curar la ferida de Tèlef, a qui ell mateix havia ferit amb anterioritat, ja que l’oracle deia que la ferida únicament podria curar-se amb la mateixa arma que l’havia causat. La planta rebé el nom de l’heroi grec per l’ús guaridor que en feu.
La tradició conta que una vegada, Sant Josep va ferir-se, durant les seves feines com a fuster, i que el nen Jesús sortí a buscar la milfulles per a curar-lo. (A Galícia encara es coneix amb el nom d’«herba dos carpinteiros»).
A l’Europa de l’Edat Mitjana, era una de les «plantes de Sant Joan» (plantes per collir durant la nit del solstici d’estiu, moment en què es creia que tenien més propietats) i que servien per conjurar els diables i la mala sort. Si les «plantes de Sant Joan» es clavaven a la porta de la casa, es creia que protegien als seus habitants de les malalties i de la mort. Es diu que els druides feien servir la milfulles per a predir el temps.

Imatge generada amb I.A.

DONZELL

Artemisia absintium L.

Família: Asteràcies

MITOLOGIA

A l’Edat Mitjana era una planta remeiera que curava de qualsevol mal. Hi havia la tradició de fregar amb donzell les mans dels nens i nenes acabats de néixer abans de passar dotze setmanes. Si així es feia, els infants no tindrien mai polls i, a més, quedarien protegits de malalties degudes a freds o calors.
El donzell fou una de les plantes que foren usades per les «bruixes» per a preparar els seus beuratges amorosos de manera de potenciar els efectes afrodisíacs. Els amants donaven secretament un parell de gotes de suc de donzell diluïdes en el menjar o el beure, per aconseguir gaudir de jocs amorosos desenfrenats.

Imatge generada amb I.A.

ALTIMIRA

Artemisia vulgaris L.

Família: Asteràcies

MITOLOGIA

Sembla que el nom prové d’Artemisa, la germana bessona d’Apol·lo, deessa grega de la cacera i de les virtuts guaridores, especialment dels embarassos i parts.
El Gran Albert (un grimori o manual de màgia amb instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs, atribuït a Sant Albert el Gran); assenyala:«Aquell que es preocupi de tenir sempre sobre ell aquesta herba no tindrà por als esperits malignes, ni als verins, ni a l’aigua, ni al foc, i res podrà fer-li mal».
Es diu que, si s’agafa l’arrel, a les dotze en punt de la nit de Sant Joan, i la posem sota el coixí, somiarem amb la cara de la nostra futura parella.
Antigament, existia la creença entre pagesos, que si escampaven les seves fulles pel camp en el moment de la sembra, protegien la futura collita de les pedregades.
El metge i naturalista Mattioli (s. XVI) deia: «els supersticiosos, la vigília de Sant Joan amb l’altimira, es fan cinturons i en duen garlandes al cap per protegir-se dels monstres, embruixaments, desgràcies i les malalties que els esperen durant l'any…».

Imatge generada amb I.A.

BELLADONA

Atropa belladonna L

Família: Solanàcies

MITOLOGIA

Planta que va tenir un especial paper en el món de la bruixeria. Fou considerat un dels principals ingredients que utilitzaven en les pocions i en els ungüents utilitzats els bruixots i bruixes. Hi havia una mescla molt important que contenia belladona, mandràgora i greixos de nounats, que es fregava sobre la pell o s'inseria a la vagina per ser absorbida, provocant un efecte de levitació.
Els alquímics exaltaren les virtuts d’aquesta planta per a aconseguir l’estat de puresa mental que consideraven necessari per obtenir la transmutació alquímica.

Imatge generada amb I.A.

HERBA BERRUGUERA

Chelidonium majus L.

Família: Papaveràcies

MITOLOGIA

La celidònia té la consideració de planta màgica i associada a la màgia negre i com amulet es duia per protegir-se dels dimonis. Els alquimistes de l’Edat Mitjana veien en la seva saba de color groc-vermellós un mitjà per transformar qualsevol metall en or pur anomenant aquesta planta «do del cel», cœli donum.
Aristòtil comenta en un dels seus texts que havia vist que les orenetes curaven els ulls de les cries cegues amb un toc amb una tija de celidònia. Maurice Mességué (herborista francès) recuperà i cità aquesta història, que… com història és maca, però no és veritat. Cap oreneta fa això amb la seva descendència. Els ornitòlegs opinen que, malgrat haver tingut cura i fet el seguiment de milers de cries, no n’han vist mai cap amb problemes als ulls.
Sant Albert el Gran escrivia al segle XIII «No poc extraordinària és la virtut de la celidònia. Hom diu que si un home té l’herba, i el cor d’un talp, vencerà tots els enemics, totes les matèries en litigi i qualsevol debat; i si es posa la planta sobre el cap d’un malalt, cantarà amb veu forta al cap de poc, si ha de morir; però si no ho ha de fer, plorarà. Si la muller olora la planta, evitarà les disputes maritals.»

Imatge generada amb I.A.

ARÇ BLANC

Crataegus monogyna L.

Família: Rosàcies

MITOLOGIA

Entre els antics pobles celtes era considerat un dels arbres sagrats, juntament amb el roure i el salze. Es creia relacionat amb les fades i que assenyalava l’entrada a l’altre món.
Es creia que portava mala sort si es tallava l’arbre; únicament es podia fer una vegada brotat. Els arços els trobarem, als països gaèlics, a les àrees de peregrinació místiques cèltiques.
També era un símbol d'esperança i una eina contra la bruixeria i els vampirs.
Alguns creien que tenia l'habilitat d’evitar la intrusió de forces sobrenaturals, en creure que era sagrat en relacionar-lo amb la corona d'espines que va portar Jesús. D’aquesta llegenda, s’explica que fou seguida per l’emperador Carlemany que en agenollar-se davant una corona d’arç blanc, que suposadament dugué Jesús, aquesta va començar a florir.
Com a protector contra la bruixeria, es col·locava en els llitets dels nadons, o al voltant de les cases i portes.
En la literatura eròtica àrab es considera afrodisíac, en igualar l’olor de les seves flors a la de les dones acabades de llevar.

Imatge generada amb I.A.

CORNIOL

Aquilegia vulgaris L.

Família: Ranunculàcies

MITOLOGIA

En la creença popular, una beguda preparada amb corniol es considera eficaç contra la impotència causada per la màgia i els encanteris.
Entre els significats simbòlics del corniol es diu que la seva flor florida, però tombada cap avall, significa la humilitat. A la vegada simbolitza el poder sexual, la inconstància i fins i tot l’amant abandonat; de manera que fins al segle XVII es considerava inadequat portar o regalar flors de corniol.
Durant el Renaixement, el corniol era una de les plantes funeràries.

Imatge generada amb I.A.

FARIGOLA

Hipericum perforatum L.

Família: Lamiàcies

MITOLOGIA

La mitologia grega, assegurava que la farigola sorgí d’una llàgrima d'Helena de Troia.
A la península Ibèrica i en altres pobles de la Mediterrània agrària, existia la creença que era una planta que podia aturar les tempestes i evitar la caiguda de llamps, i per tant, era considerava una planta protectora, fins i tot de les cases.
A la cultura celta era una de les plantes sagrades, i en tots els rituals solien cremar garbes de farigola per a purificar l’ambient abans de les cerimònies.
Encara avui, a Irlanda i Escòcia, una infusió de farigola rep el nom de la «infusió de les fades»: si una vegada beguda la infusió quedessis adormit en certs boscos, s'assegura que tindràs somnis en els quals podràs veure-les i si et calen respostes als teus problemes, te les donaran a través dels somnis.

Imatge generada amb I.A.

HIPÈRIC

Thymus vulgaris L.

Família: Hipericàcies

MITOLOGIA

Entre els celtes, es deia que aquells que portessin males intencions, fossin fades, follets, mags, bruixes o bruixots no entrarien en una casa on les finestres estiguessin protegides per rams d'hipèric.
A l'edat mitjana es cremava en les cases en les quals es creia que hi havia entrat el dimoni, i era coneguda com a Fuga daemonium (espantadimonis). També va fer-se servir com a talismà, però calia escriure la següent fórmula màgica: SATOR / AREPO / TENET / OPERA / ROTAS que és capicua i pot llegir-se en els dos sentits… Aquesta fórmula, cosida a una tros de cuir amb una rameta de pericó, descobria la identitat d’una bruixa.
També es diu que curaria la melangia i atrauria l'amor.
Posada sota el coixí, s’assegurava que coneixerien, en somnis, els nostres propers amants.

Imatge generada amb I.A.

BOIX GRÈVOL

Ilex aquifolium L.

Família: Aquifoliàcies

MITOLOGIA

Existeix una llegenda popular que explica que, durant la fugida a Egipte de la Sagrada Família, en ser perseguits per un escamot de soldats, Sant Josep, la Mare de Déu i l’infant Jesús, s’amagaren en una grevoleda. Miraculosament, els arbres de boix grèvol abaixaren les branques fins a amagar-los. Maria, aleshores, beneí aquesta planta prometent que restaria sempre verda en record de la protecció donada.
En temps reculats, abans de l’arribada del cristianisme, el boix grèvol era considerat el símbol de persistència (fulles sempre verdes i fruits vermells) en èpoques hivernals.
Es creia que plantat prop de casa, la protegia de la mala sort i aportava prosperitat. Va fer-se’n una sobreexplotació (queden molt poques «grevoledes») i en molts països d'Europa (Catalunya és un d’ells) es considera actualment una espècie protegida, ja que està en perill d'extinció.

Imatge generada amb I.A.

ARÇ NEGRE

Prunus spinosa L.

Família: Rosàcies

MITOLOGIA

Troballa de la Verge de Domanova, santuari de la comuna nord- catalana de Rodès, a la comarca del Conflent. Conten que, un pastor es trobava fent pasturar les seves ovelles per aquests indrets quan observà un anyell que s'allunyà del ramat un tros lluny. El pastor, seguí l'animal per trobar-lo sota d'un aranyoner, prostrat a terra, mirant fixament l'arbust, convidant al pastor a mirar un punt determinat del capdamunt de l'aranyoner. En fer-ho, descobrí una imatge de la Verge.
Agafà la imatge, l'embolicà amb la pellissa, i la deixà, pensant que més tard aniria a informar de la troballa als seus amos. Quan, al capvespre, tornà a tancar el ramat i recollir la imatge, s'adonà que havia desaparegut. Alçant els ulls, la veié on l'havia vista per primera vegada, al capdamunt de l'aranyoner. No intentà de baixar-la de nou i marxà corrent a informar els amos de la seva aventura. Aquests, una vegada comprovada la veracitat de la història, informaren el mossèn del poble que anà a buscar-la en processó, per baixar-la a l'església parroquial.
La Santa Estàtua hi restà molt poc temps a l'església. Va desaparèixer per tornar a l’aranyoner. Llavors es decidí construir-li la capella de la Verge de Domanova.

Imatge generada amb I.A.

RUDA

Ruta graveolens L.

Família: Rutàcies

MITOLOGIA

Des de l'antiguitat va ser una planta molt valorada pels mags (i pels supersticiosos). La seva fama s’originà quan el deu Mercuri va oferir a Ulisses un antídot fet amb arrel de ruda.
El basilisc (mite grec sobre una serp que podia rostir plantes o partir roques amb una alenada), no va tenir cap efecte sobre la ruda.
Els grecs creien que tenia la facultat de contrarestar els encanteris de les bruixes i fins fa pocs anys es creia que aquestes s’allunyaven de qui portava ruda al coll.
Es diu que aquesta planta creix millor quan s'ha robat i quan és insultada.
Posar-la a l'aigua del bany, es diu que serveix per a captar protecció i per atreure persones del sexe contrari.
Diuen que les bruixes no poden fer cap mal a qui porti un brot de ruda a la butxaca.
Conten que una vegada dues dones escoltaven, d'amagatotis, unes bruixes que parlaven de les virtuts de la ruda. Però vet ací que a una d'elles se li escapà un crit i les bruixes van desaparèixer. L'altra, tota empipada li digué:
Haguessis callat, morruda,
sabríem la virtut que té la ruda.

Imatge generada amb I.A.

ROMANÍ

Salvia rosmarinus SPENN.

Família: Lamiàcies

MITOLOGIA

És considerada una planta dedicada a la Mare de Déu. Sempre floreix quan hi ha una festivitat dedicada a Ella.
La llegenda explica que les flors del romaní es van tenyir de blau quan Maria va penjar-hi el seu mantell perquè tenia calor. Una altra versió diu que hi deixà els bolquers del Nen Jesús per assecar.
També es diu que la planta de romaní viu fins als trenta-tres anys, l’edat de Crist al ser sacrificat, i que l’olor recorda a la del fill de Déu.

Imatge generada amb I.A.

RUDA

Ruta graveolens L.

Família: Rutàcies

MITOLOGIA

Imatge generada amb I.A.

SAÜC

Sambucus nigra L

Família: Viburnàcies

MITOLOGIA

A Europa el saüquer era emprat perquè creien que atreia les divinitats benefactores.
La tradició celta considera el saüc un arbre associat a la mort. El druides, amb la seva fusta, en feien flautes que els ajudaven mantenir converses amb les ànimes dels difunts o per a protegir-se dels seus encanteris. Una fulla de saüc esculpida en una pedra assenyalava un sepulcre.
També s’explica que el saüc és un arbre associat a les bruixes, que aquestes en feien els mànecs de les escombres amb les seves branques.
En altres llocs, el saüquer rep el nom d’«arbre de les fades».
Segons la tradició cristiana, Judes Iscariot (l'apòstol que va vendre a Jesús traint-lo) va penjar-se d’un saüquer. I a partir d'aquí són moltes les cultures que tenen aquest arbre com a maleït. Per exemple, el poble gitano evita fer us de la seva llenya per a les seves fogueres. I els antics enterradors teutons abans de construir la caixa per enterrar un difunt, el mesuraven amb una vara de saüc.
Contràriament, els serbis es casen portant una vara de saüc. Per a ells, això indicarà que la unió serà duradora. Els anglosaxons recollien fulles de saüquer el darrer dia d’abril i les penjaven damunt les portes de les cases per evitar l’entrada de les bruixes. Al Tirol, si es col·locava una creu feta amb branques de saüquer damunt la tomba d’un difunt i aquestes florien, l’ànima del difunt descansaria en pau.
També es diu que si fem un collaret amb nou gemmes de saüquer i el posem al coll dels nadons, facilitarem la seva dentició… sempre que les gemmes de saüquer les collíssim el dia de Corpus Christi, en el moment que les campanes de l'església anunciessin l’inici de la processó.
La saviesa popular catalana coneix altres efectes benèfics del saüquer. Es creia que preservava d’adversitats meteorològiques i protegia els animals. El consideraven un arbre a protegir i respectar. Per exemple, no es podía cremar sota l'amenaça d’efectes nocius per a les persones o les bèsties d’una casa. També és considerat un arbre benefactor de l’apicultura.
A la sèrie de llibres protagonitzats pel mag Harry Potter, de l'escriptora britànica J. K. Rowling, és amb fusta de saüc que està feta la Vareta Letal o la Vareta del Destí, una vareta màgica considerada com la més poderosa del món, que ha passat de generació en generació mitjançant l’assassinat i l’engany. La vareta és una de les Relíquies de la Mort. A Harry Potter i les Relíquies de la Mort, s’explica que el darrer posseïdor de la vareta fou Albus Dumbledore, i que en morir fou enterrat amb aquesta vareta. Lord Voldemort profanarà la tomba del profesor Dumbledore per a robar-la i usar-la en el seu enfrontament final amb Harry Potter.
Dormir sota un saüquer t’exposa a tenir somnis eròtics.

Imatge generada amb I.A.

DOLÇAMARA

Solanum dulcamara L

Família: Solanàcies

MITOLOGIA

UNA LLEGENDA MALLORQUINA?: LA « COCA DE METZINES »:
Antigament, amb els seus fruits tòxics es feien servir per a matar persones no desitjades o com a venjança casolana (i culinària!). Amb els fruits es preparava la «COCA DE METZINES». Imagineu una coca de recapte elaborada amb tomàquets, pebrots verds, cebes, alls, tot tallat a bocins i amanit amb oli i sal. Però entre els bocins dels vegetals s’hi afegien fruits de dolçamara, que resultaven inapreciables una vegada cuita la coca, ja que el sabor quedava dissimulat. Malauradament, de seguida, l’enverinat començava a tenir problemes respiratoris, espasmes abdominals, vòmits i diarrees sagnants cada vegada més violentes. Segons quantes «metzines» hagués menjat, podia morir.

Imatge generada amb I.A.