Per dins, la rel és de color marró molt clar i de sabor dolç que recorda les avellanes o els espàrrecs. Tija de 30-70 cm, dreta, policèfala (rarament curta i monocèfala), amb fulles, glabra o molt poc cotonosa. Fulles caulinars nombroses, variables, entre oval-lanceolades i lanceolades-linears (subsp. glastifolia Wallr.) o bé linear-graminiformes (subsp. asphodeloides Wallr.), o estretides a la base i denticulades netament als marges (subsp. crispula Boiss.). Les fulles superiors sempre acaben en punta subulada, són molt menors a les fulles basals, i estan dilatades a la base. Les fulles basals, almenys a la subespècie típica, fan 1-3 × 5-15 cm; i són lanceolades, de marges una mica ondulats, amb alguna dent molt menuda. La pilositat molt esparsa, com de borra, és present a ambdues cares de la fulla. Flors d’un groc clar, de longitud que dobla la de l’involucre. Involucre amb poques bràctees, amples, essent les exteriors més curtes que les internes, i totes amb pilositat similar a la de les fulles. Floretes amb llengüetes de 3-4 mm d’amplada, acabades en 5 dents agudes. Amplada dels capítols aproximada: 5 cm. Aquenis de 12-22 mm, allargats, verrucosos, gairebé espinulosos, amb papus d’arestes peludes, plomoses, amb setes entrecreuades.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

És espècie típicament europea, de terrenys de clima suau més aviat sec, en pastures i brolles esclarissades, en terrenys calcaris. A la península manca a la franja silícica de ponent. A Catalunya es fa en especial a la meitat SW, però també al Prepirineu calcari del NE. La subsp. crispatula és més típica del terç SW, però també es troba a l’Empordà. Aquesta subespècie té poques fulles a la tija, molt ondulades i dentades. La subsp. glastifolia es fa també a l’Empordà i al Vallès, però és força rara. Té moltes fulles a la tija, enteres i planes.

HISTÒRIA

A Montblanc (Conca de Barberà) el segle XVI explicava NICOLÁS MONARDES que un esclau moro es va fer ric i es va alliberar de l’esclavitud posant remei a les persones a les que havia picat algun escurçó. Al final van descobrir que collia les arrels de l’escurçonera vora el poble i que no era pas cap herba secreta que hagués dut del Magreb. Els afectats bevien el suc de la rel i es curaven ràpidament. El rei LLUÍS XIV feia cultivar aquesta escurçonera als seus jardins i menjava les arrels cuites com a digestives.

USOS CULINARIS

La planta es cultiva sobre tot per vendre’n la rel que es menja cuita, en general, acompanyada de mantega i carn, o barrejada amb les herbes del caldo. També es pot confitar. Les fulles i les flors tendres es couen i es mengen també. Dijous Sant era típic a l’Aragó menjar les arrels pelades crues, i el lluquet també, per la seva dolçor.

VIRTUTS I USOS MEDICINALS

  • aerofàgia
  • analgèsia
  • ansietat
  • antibacteriana
  • antiinflamatòria
  • antioxidant
  • aperitiva
  • arterioesclerosis
  • bronquitis
  • càncer de còlon SW-480 REL [p.p. siringaresinol]
  • càncer de mama MCF-7/ADR REL [p.p. siringaresinol] LLA
  • carminativa
  • catarro (làtex + llet)
  • colesterol alt
  • cordial
  • dermatitis
  • desmais
  • diabetis
  • diarrea FLO
  • diürètica
  • epilèpsia
  • estomacal
  • febre
  • ferides
  • gingivitis REL
  • gota
  • hepàtica
  • hipertensió
  • leucèmia HL-60 REL [p.p. siringaresinol]
  • mal d’esquena
  • mal d’estómac FLO
  • mieloma NCI, MMS-1 REL [p.p.siringaresinol]
  • mucolítica
  • picades d’escurçó (REL, FUL matxucades UE, UI)
  • pectoral
  • prebiòtica
  • protectora renal
  • refredat
  • refrigerant
  • reuma
  • sudorífica
  • tònica
  • tristesa
  • vista cansada
  • xarampió

Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document