Melilot

Melilotus officinalis Lam. [1779, Fl. Fr., 2: 594] 2n=16

DESCRIPCIÓ BOTÀNICA

Dins la família de les Lleguminoses o Papilionàcies o Fabàcies, el gènere Melilotus ―amb unes 20 espècies eurasiàtiques i Nord i Est-africanes― distingeix per tenir els estams diadelfs (9 +1) fulles trifoliades amb folíols denticulats, corol·la caduca amb el llegum més o menys exsert, oval aguda, en inflorescències en raïms espiciformes, estípules estretes a la base, ovaris i fruits joves glabres, llavors llises, flors grogues. Dins el gènere Melilotus, Melilotus officinalis té el llegum amb costelletes transversals i els peduncles aristats. Però hi ha altres espècies similars que també podrien substituir-lo. Melilotus officinalis és planta anual o biennal, amb rel gruixuda, tota ella glabra o amb alguns pèls dispersos ala base de la tija. La mata pot arribar a fer més de 2 m d’alçària, i sol estar molt ramificada. Les fulles inferiors tenen els folíols de 1-2.5 × 0.5-1.5 cm, oblongs lanceolats o ovals, amb les estípules lineals, enteres. La inflorescència té unes 40-70 flors i cada raïm pot fer més de 12 cm d’alçària a la fructificació. El peduncle té 2- 3 cm a la floració i fins a 5 cm a la fructificació. Les flors són pèndules, i fan olor. Els pedicels fan 2.5 mm i estan corbats cap avall. El calze fa 2-3 mm, i és de color verd molt clar, amb dents de 0.8-1.8 mm, subiguals, linears. La corol·la fa 4.5-6.5 mm, i és groga, amb l'estendard de la mida de les ales i una mica més llarg que la quilla. L’ovari és glabre més o menys estipitat. El fruit fa 3-4 ×1.5-1.8 mm i està clarament estipitat, amb 1-2 llavors ovoides el·líptiques, posada obliqua respecte al calze, i és apiculat, glabre, de color castany clar al madurar, amb les costelletes transversals una mica entrecreuades. Llavors de 1.6-2.4 × 1.5 mm, ovoides, llises.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Tots els melilots són plantes ruderals (de vores de camins) i arvenses (de camps abandonats i marges de camps de conreu si terres remenades, amb força saó. Melilotus officinalis és una espècie gairebé cosmopolita, mancant només a les zones àrtiques i a les tropicals.

ESPÈCIES SIMILARS

Melilotus albus té les flors blanques, el fruit reticulat, els pètals desiguals i fa un a mata alta de més de cinc pams.
Melilotus elegans s‘assembla molt a M. officinalis, amb el fruit amb costelletes transversals, però té els peduncles mútics (no aristats), i les llavors tuberculades.
Melilotus indicus té les flors grogues, no aixeca més de 3 pams, té les pètals desiguals i el fruit reticulat, i les estípules eixamplades a la base.
Melilotus neapolitanus (= spicatus) aixeca més de 3 pams, té les flors grogues, el fruit reticulat del tot glabre, els pètals iguals, els pedicels erecto-patents, el fruit globós contret en un pic molt curt, glabre, i les estípules estretes a la base.

HISTÒRIA

Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el Melilot o King’s Claver, bullit en vi i aplicat en emplastre redueix els tumors i inflamacions als ulls o altres parts del cos. Se li afegeix a vegades llavors de cascall (Papaver somniferum) o farina en flor o un rovell d’ou dur o endívia. Contra les nafres que van creixent al cap, va bé rentar-les amb una mena de lleixiu fet amb Melilot. Contra el mal d’estómac, va bé aplicar la planta en emplastre, sola o afegint-hi allò abans mencionat. Contra el mal d’orella, instil·lar el suc calent. Contra el mal de cap, aplicar el suc amb vinagre o amb aigua de roses. Contra els còlics intestinals per gasos, fer lavatives amb camamilla i melilot. També la mateixa aigua en compreses pot reduir la duresa de la melsa o d’altres zones del cos. Contra les cataractes, aplicar el suc de melilot directament. Contra la pèrdua del sentits, l’atac de feridura o la pèrdua de memòria, va bé aplicar l’aigua destil·lada de la planta florida.

DETALLS MICROSCÒPICS

El boll de Melilotus officinalis fa olor de cumarina i t ́color verd castany i un gust una mica dolç. Les epidermis mostren parets primes, les cèl·lules parenquimàtiques tenen una forma molt irregular; el súber està format per cèl·lules poligonals isodiamètriques. El parènquima està format per cèl·lules polièdriques que deixen espais entre elles. El mesòfil consisteix en parènquima espongiforme amb feixos vasculars. S’hi veuen també fragments de xilema amb espirals i clotets lignificades. Hi ha fibres lignificades, llargues, de parets gruixudes, cilíndriques. Els grans de midó són simples, rodons. Els estomes epidèrmics no tenen cèl·lules auxiliars, són anomocítics.
La secció transversal de la rel mostra que el súber està format de capes de cèl·lules amb parets fines, poligonals, amb contingut de color castany. El còrtex mostra capes de cèl·lules de parets fines parenquimàtiques, irregulars, i grups de fibres del pericicle. El floema està format per parènquima floemàtic, vasos cribrosos i cèl·lules annexes. El xilema consisteix en parènquima xilemàtic, vasos, fibres i raigs medul·lars. Els grans de midó es troben esgarriats pel còrtex i la zona xilemàtica.
A secció transversal de la tija mostra una epidermis d’una sola capa i cèl·lules parenquimàtiques rectangulars allargades tangencialment. El còrtex consisteix en capes de parènquima amb cèl·lules de parets fines, amb bosses de fibres lignificades del pericicle. De feixos vasculars n’hi ha de floemàtics col·laterals tancats amb tubs cribrosos i cèl·lules annexes; i xilema ben desenvolupat amb parènquima xilemàtic, vasos i fibres. També hi ha raigs medul·lars. La medul·la mostra cèl·lules grans, de parets primes parenquimàtiques. Els grans de midó abunden al còrtex, raigs medul·lars i medul·la.
A la secció transversal de la fulla s’hi veu l’epidermis superior i la inferior, d’una sola capa; parènquima de cèl·lules rectangulars i estomes anomocítics. L’epidermis abaxial conté més estomes que la adaxial. El mesòfil mostra un apalissada de doble capa, amb cèl·lules allargades verticalment, compactades; però al nervi principal continuen amb capes de parènquima espongiforme. Al nervi principal amés de les epidermis i aquest parènquima, hi ha col·lènquima per sobre l’epidermis abaxial; i vasos col·laterals al centre, i cèl·lules parenquimàtiques normals omplint la resta d’espais. A la resta de la làmina hi ha altres feixos vasculars.
Pel que fa als estomes, el nombre per cm quadrat ve a ser de 26-30 a l’epidermis adaxial i de 36-40 a l’abaxial. L’índex estomatal a l’’epidermis adaxial és de 13 i a la abaxial de 12. El nombre d’illetes formades per les nervadures a cada cm quadrat és de 92-100.

PROPIETATS MEDICINALS

afrodisíac
analgèsic (p.p. luteïna-5,6-epòxid
anodí
ansiolític
antiagregant
anticancerigen
anticoagulant
antidiabètic
antiedèmic
antiespasmòdic
antiinflamatori
antioxidant
antisèptic
antitumoral
aromàtic
astringent
carminatiu
cicatritzant
condiment
cordial
cosmètic
desodorant
diürètic
emol·lient
estimulant
hepatoprotector
hipotensor
incrementa l’acetilació del p53 (p.p. dicumarina)
incrementa apoptosis (p.p. dicumarina)
inhibidor de la SIRT1 humana (p.p. dicumarina)
mucolític
neuroprotector
oftàlmic
relaxant de la musculatura llisa
restaurador venós
sedant
sudorífic
vulnerari

ALTRES USOS

S’ha emprat per aromatitzar el tabac. La rel es pot menjar, i els brots també, cuits. Les fulles en amanides, amb precaució, millor bullides. Les fulles capolades o les llavors aromatitzen puddings i altres plats. Un excés de planta tendra pot resultar tòxic.

POSSIBLE TOXICITAT

El dicumarol pot produir hemorràgies pel seu efecte anticoagulant. És perillós per a rates, gossos, vaques; però no en ovelles. En porcs i cavalls té una mica de perill. Fenc ensitjat contenint 10-20 mg/Kg de dicumarol pot trigar més de 3 mesos a fer notar els seus efectes tòxics, tot i péixer el bestiar cada dia amb ell. Si en conté 60-70 mg/Kg els efectes tòxics ja es poden notar a les 3 setmanes. Els símptomes en el bestiar són rigidesa, coixesa, hemorràgies en articulacions, nas, ulls, orina, part; anèmia, pal·lidesa a les mucoses visibles (ulls). La mort normalment és produïda per l’hemorràgia massiva. L’antídot és la vitamina K administrada de la manera que sigui.

Per llegir més sobre el melilot, descarrega't el document

Descarrega't el document

MELILOT